3.ELS ALTRES CANVIS CLIMÀTICS
3.6.El menyspreu a la biodiversitat
L'escalfament planetari no és l'unica causa de pèrdua de biodiversitat, en l'actualitat, el perill més gran és la destrucció d'ecosistemes, provocada per accions antròpiques. Per exemple, cada any es perden uns 140.000 quilòmetres quadrats de zones de bosc tropical.
3.7. Una demanda hídrica infinita
Mentres que al nostre territori ric disposem d'una oferta de cabals que cada vegada considerem més insuficient, perquè l'increment de la demanda des de diversos sectors és constant, il·limitat i per damunt de les possibilitats de recàrrega natural, fet que provocarà al mediterrani una sequera no tant ambiental com hídrica.
La situació hídrica del País Valencia en finalitzar el segle xx presentava una situació més greu que l'espanyola. Mentre que al món es consumía un 10% dels recursos renovables d'aigua subministrats per cicle hidrológic, els ciutadans de la Unió Europea no assolien el 20%, els espanyols aprofitaven el 30% i els valencians n'extreien el 80%. A això cal sumar-li la demanda hídrica de les activitats d'oci com els camps de golf.
La regulació i el control de l'explotació dels cabals subterranis de les nostres conques hidrogràfiques són tasques pendents de de fa dècades i el seu retard complica el problema ambiental al nostre territori.
4. EL MODEL ENERGÈTIC I EL REPTE DE LES FONTS RENOVABLES
És evident que les emissions a l'atmosfera de gasos d'efecte hivernacle, procedents sobretot de l'ús de combustibles fòssils, són les responsables directes de l'escalfament del planeta i, per tant, a banda de desenvolupar una política urbanística responsable, cal posar límit a aquesta font de pol·lució atmosfèrica com més aviat millor.
Les energies fòssils cobreixen el 85% de la demanda d'energia primària al món, la nuclear aporta el 6,5%, la hidroelèctrica el 7%, mentre que les fonts renovables tan sols assoleixen un 1,3%. A més es preveu que els requeriments energètics s'elevaran un 60 % per al 2030, així que la transició cap a una opció més sostenible esdevé prioritària.
Per aquest motiu, la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre canvi climàtic, subscrita el 1992 al si de la Cimera de la Terra, va impulsar el protocol de Kyoto a fi de controlar les emissions d'efecte hivenacle. Aquest instrument es va aprovar deu anys després del protocol de Mont-real, el qual va ser definitiu per a frenar les emissions dels clorofluorocarburs (CFC).
L'absència més destacada entre els països desenvolupats en el grup que va signar el protocol de Kyoto ha estat la dels Estats Units d'Amèrica (és el primer emissor mundial en generar al voltant d'un 36% del diòxid de carboni d'origen antropic, amb un increment aproximat del 15% des del 1990).
El protocol de Kyoto preveu reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle almenys un 5,2% per al 2012 en comparació amb els valors del 1990. Els sis compostos considerats en aquest conveni són: el dióxid de carboni (CO2), el metá (CH4), l'òxid nitrós (N2O) i tres gasos fluorats: hidrofluorocarbonats (HFC), perfluorocarbonats (PFC) i hexafluorur de sofre (SF6).
L'assoliment de les metes per a fer front a l'escalfament global és difícil tal com adverteix en l'informe del 2004 l'Agència Europea de Medi Ambient, la qual destaca que una millor explotació energètica contribuirà a un model energètic més sostenible. Tot i això, el compliment dels objectius comunitaris del protocol de Kyoto requerirà canvis estructurals en tota l'economia.
Com a dades és molt interressant i a la vegada decepcionant saber que el creixement més gran d'emissions durant el 2005 a la Unió Europea es va produir a Espanya amb un 3,6% (15,4 milions de tones de CO2). En quant als estats que més van disminuir-les, van ser Alemanya (2,3%, 23,5 milions de tones de CO2), Finlàndia (14,6%, 11,9 de tones de CO2), els Països Baixos (2,9%, 6,3 milions de tones de CO2) i Romania (4%, 6,4 milions de tones de CO2).
4.1. Els desafiaments europeus
Després de l'aprovació del protocol de Kyoto, l'executiu de Brusel·les ha estat una de les administracions líders que ha promogut polítiques destinades al seu desenvolupament i compliment.
El mercat internacional d'emissions és un dels tres mecanismes de flexibilitat previstos pel protocol de Kyoto. Els altres dos sistemes són els Mecanismes de Desenvolupament Net i els d'Aplicació Conjunta, que consisteixen en la realització de projectes en països en desenvolupament que generen un estalvi d'emissions addicional. Aquests mecanismes volen facilitar als països desenvolupats i a les economies en transició el compliment dels compromisos en la reducció de vessament de gasos d'efecte hivernacle i, també, donar suport al creixement sostenible en els països en vies de desenvolupament.
4.2. Les emissions i els compromisos autonòmics
Les emissions de gasos d'efecte hivernacle, promotors de l'escalfament global, es mesuren a escala estatal, amb la qual cosa les dades de cadascuna de les comunitats autònomes són difícils d'aconseguir.
També és cert que els governs autonòmics es mostren, en general, molt reticents a aportar qualsevol informació relativa a la pol·lució atimosfèrica, perquè ho consideren una barrera per al creixement econòmic. En el nostre ámbit, la Generalitat de Catalunya és una excepció ja que ha aportat dades sobre les seues emissions.
-El cas del País Valencià
El País Valencià va enregistrar, entre el 2002 i el 2003, un increment de les emissions de diòxid de carboni del 62,1%. D'altra banda, el sector energètic i el transport, com a les Balears i Catalunya, són els principals responsables de les emissions de CO2, ja que arribaren a emetre el 2002 el 80,18% del total.
La Generalitat Valenciana no ha posat en marxa cap oficina de canvi climàtic, a diferència del govern estatal i de les Balears i Catalunya. En canvi sí que ha dissenyat un Pla d'Estalvi i Eficiència Energètica.
-La situació de le Illes Balears
Les emissions comptabilitzades a les Illes Balears van implicar un creixement del 57,6% del 1990 al 2002 i van representar el 2,33% del total estatal, mentre que la seua població és el 2,09% i el seu PIB el 2,59%. Els sectors energètic i transport van tenir la responsabilitat del 89,6% d'aquestes emissions.
L'Observatori Ambiental Menorca de l'Institut Menorquí d'Estudis va calcular, per la seua banda, que del 1999 al 2005 es va enregistrar una pujada del 64,7% de tones de CO2 llançades a l'atmosfera pel sector del transport en aquesta illa.
-La realitat a Catalunya
L'increment de CO2 generat a Catalunya entre el 1990 i el 2002 va ser menor del 37%, segons indicaven els resultats de l'anàlisi de CCOO. La presència de tres centrals nuclears, que generen dos terços de l'electricitat, juntament amb l'escassa existència de plantes de carbó i la menor activitat d'indústries intensives en l'ús d'energia redueixen considerablement el percentatge de vessament de CO2. El sector energètic i de transport eren resposable
s d'un 71,5% el 2002.
Per la seua banda, l'oficina Catalana del Canvi Climàtic treballa en la preparació del Pla d'Acció per a l'Adaptació i Mitigació del Canvi Climàtic.
4.3. L'assignatura encara pendent de les fonts renovables
La transició cap a un model energètic més respectuós amb el medi ambient implica reduir la demanda considerablement a escala mundial, aconseguir la máxima eficiència en l'ús d'aquests recursos i, sobretot, impulsar la utilització de les fonts d'energia renovables.
A la cimera mundial de les Nacions Unides celebrada a Johannesburg el 2002 es va acordar que calia augmentar l'ús de fonts renovables, alhora que fer-les més accessibles als països en vies de desenvolupament. Però a casa nostra les font renovables presenten un desenvolupament molt baix.
Per exemple, l'aprofitament eòlic i solar necessiten una promoció política decidida al nostre territori ja que s'estan balafiant recursos a l'abast. S'estima que en l'àrea mediterrània es podrien produir 90 milions de quilovats per hora anuals per km quadrat de superfície coberta de cèl·lules fotovoltaiques.
El cas de l'eòlica és destacable, ja que malgrat que la Generalitat Valenciana va aprovar el Pla Eòlic el 2001, els projectes de parcs, integrats en diverses zones d'aprofitament del vent, encara no s'han executat. A Catalunya i a les Balears la situació és pareguda.
4.4. Noves tecnologies, impuls de l'hidrogen i reviscolament de l'energia nuclear
La recerca d'alternatives sostenibles als recursos fòssils és constant i no sols pels beneficis ambientals que implica una reducció d'aquest tipus de combustió, sinó perquè el sector energètic és estratègic per a les economies.
A les fonts renovables més convencionals ja se sumen altres com la biomassa, el biogàs, els biocombustibles i la geotèrmica.
A l'estat espanyol, la biomassa per si sola ja ofereix un potencial energètic molt important. El biogàs, que implica l'obtenció d'energia durant els processos de descomposició de matèria orgànica, permet evitar l'impacte d'aquestes emanacions i, alhora, generar una nova font de recursos.
Els biocombustibles més prometedors són el bioetanol, que empra com a primeres matèries cereals i remolatxa, i el biodièsel, que fa servir olis vegetals usats o olis de gira-sol. Tanmateix, aquesta alternativa està limitada per l'elevada ocupació de terreny que requereix: només la substitució del 5% del combustible europeu necessita el 20% del sòl agrícola actual.
Encara hi ha fonts alternatives menys desenvolupades, com és el cas de la geotérmica. Un dels seus vessants está basat en l'aprofitament del gradient tèrmic (25ºC/km) resultant de les altes temperatures del centre de la Terra, superiors a mil graus centígrads per a sistemes d'escalfament.
L'economia basada en l'hidrogen es presenta com la gran alternativa sostenible de futur, tot i que la producció de l'element més abundant de l'univers per fotólisi encara és un procés immadur tecnològicament.
En la balança energètica s'ha reubicat l'energia nuclear. Aquesta energia ha estat rebutjada durant dècades tant per la perillositat de la seua activitat com per la generació de residus d'alta radioactivitat. Però ara torna a mostrar-se com una alternativa viable a l'ús de combustibles fòssils perquè la seua producció no emet gasos d'efecte hivernacle. En quasevol cas, tampoc no és una font de futur perquè l'urani, del qual es nodreix, també és un material que s'esgotarà. Malgrat tot, l'opinió pública europea té molt arrelada la seua oposició a la proliferació de centrals nuclears.
Enllaços d'interés:
-Pàgina sobre la biodiversitat. açi
-Document sobre les fonts d'energia.açi
1 comentari:
Noticia vàlida per al teu dossier
Publica un comentari a l'entrada